Temps de crisis... per als de sempre!

Des de principis d´any hi ha una paraula que planeja constantment sobre l'economia espanyola: crisi. La situació en la què es troba el país es pot definir de moltes maneres (desacceleració, sutrac, poc creixement, recessió, etc...) però el que és evident és que alguna està passant en el dia a dia qüotidià de la gent.

I un dels sectors que més ho nota, és el de la construcció. Durant més d'una dècada l'economia espanyola ha tingut el "totxo i el ciment" com a eix vertebrador del seu creixement però ara que el sector bancari es troba en clar retrocés i en crisi de valors, el sector dinamitzador s'està convertint en l'artífex de la caiguda econòmica.

Fins aquí, tot sembla normal. Les situacions delicades en l'economia són cícliques: uns anys de bonança i uns anys de crisi. El mercat económic ja ho té això. Però el que és sorprenent és copsar com aquestes situacions sempre afecten al mateix grup de persones, com si l'atzar sempre volgués que el mateix col·lectiu estigués en la corda fluixa.

Alguns podreu pensar que com pot ser que es parli de crisi quan als diaris cada dia es veu com l'entitat bancaria X o la multinacional Y han multiplicat els seus beneficis o ampliat la seva xarxa d'oficines. Doncs aquí és on volia anar a parar: algunes empreses utilitzen el pretext de la crisi per acomiadar a baix cost part del seu personal o deslocalitzar a altres païssos, en principi amb menor costos, la seva producció.

I encara n´hi ha que lluny d'apaivagar la situació fan de Grouxo Marx a crit de "más madera" i afirmen que les situacions econòmiques complicades serveixen per desfer-se del greix.

Greix?. És curiòs però aquells que han arribat a cotes empresarials altes han estat gràcies a aquest greix que ara rebutjen com si fos la cosa pitjor del món.

Aquells que ara poden anar amb Mercedes-Audi i abans ho havien de fer amb un utilitari o a peu ha estat en part gràcies al principal actiu de qualsevol empresa: el capital humà, sigui nacional o estranger.

Sembla com si amb la paraula crisi es vulgués fer taula rasa de tot i allò que fins fa poc era meravellòs ara no servís per a res.

I el més sorprenent és que n'hi ha que sembla que els agrada que la cosa no vagi bé. I quan un govern intenta resoldre la situació aprovant una sèrie de mesures econòmiques critiquen la seva inacció. Què és el que pretenen?. Volen que el govern pagui els excessos dels seus amics PPromotors, o que es torni a fer una reforma laboral decretada il·legal pels tribunals? o perquè no privatitzar altres serveis públics per donar la direcció dels ents a amics d'escoles elitistes?.

En fi, que quan la cosa no acaba d'anar com la majoria voldria, els més desprotegits són els que es resenteixen més de la situació. Inmigrants, joves amb contractes precaris i els més aprop de la jubilació són els que tenen més dificultats per tirar endavant i són aquells que al final perceben en la seva propia carn el menyspreu de l'empresari, l' amargor de la devallada de la producció i el sentiment de pertanyença a un col·lectiu colpejat una i una altra vegada per la desventura de l´economia.

I jo em pregunto: Quan sortirà a la premsa que els membres d' un Consell Directiu s´han reduït el sou per a fer front a la crisi, o quan les inspeccions de Treball sancionaran totes les conductes irregulars. Perquè si no l'autotutela salvatge s'apodera dels sectors i llavors sempre ens quedarà l'opció d'acudir a pensament més neo-conservadors, menys flexibles amb les jornades de treball i més retrogrades en les retallades dels drets socials dels treballadors. Coi!, una mica com la política dels 8 anys de govern d´Aznar... molt totxo i poca beca, molt ciment i salari mínim indigne, molta obra civil i poc dret social, molta construcció i poca política social... En resum perjudicar als de sempre i política elitista per ajudar als seus acolits.

Però bé de sectarisme, corrupció urbanística, condemnes a mitjans de comunicació per tractament imparcials de vagues generals i inexistència de polítiques de joventut ja en parlarem un altre dia... per avui aquí ho deixo.

Salut i que la força ens acompanyi!